Inici > actualitat i mitjans > notícies

Titular notícies

Els bancs de conservació

Divendres 2 Desembre 2016 - 12:42

 
M’heu de perdonar, però no entenc el tipus d’oposició frontal que alguns amics ecologistes manifesten en contra de les propostes de regular la compensació d’impactes ambientals. És evident que el nom bancs de conservació és desafortunat. Propícia que s’alcin veus al crit de “mercantilització del medi natural” i llavors tot sembla criminal. Els fantasmes de grans corporacions fent negoci amb la degradació del medi ambient omplen els nostres esperits.

I és que aquests fantasmes no són imaginacions, sinó que existeixen. En alguns països i en alguns casos, les empreses que inverteixen en grans projectes amb forts impactes ambientals ja no es preocupen gaire de reduir aquests impactes o de restaurar-los en el mateix lloc. Els importa poc. És molt millor quantificar tots els impactes residuals inevitables (inevitables segons ells mateixos diuen) i compensar-los a través de projectes de conservació en un altre lloc. I qui farà aquesta conservació? Qui vulgui. Segurament alguna fundació amiga o directament propietat de l’empresa. Així, a més del negoci del projecte inicial, generen més patrimoni que valoren en diners. Doble negoci.

I si, a més a més, la llei ha previst un mercat de crèdits de conservació (els famosos bancs de conservació) tenim que les empreses s’han de proveir d’aquests crèdits abans de fer els projectes, de manera que els crèdits de conservació es transformen més aviat en drets de destrucció. Seguidament apareix l’especulació financera sobre aquests “crèdits”. Doble negoci un altre cop.

A llarg termini, aquest mecanisme pot derivar en un medi natural dual, basat en dos tipus de territoris ben diferenciats: el de les zones humanes cada cop més degradades i el de les zones protegides de forma artificiosa. Res més lluny d’una gestió integrada i sostenible del territori.

Però constatar la perversió de la fórmula no vol dir que la fórmula sigui sempre una mala idea. Hem de parlar, doncs, del què i del com. Què vol dir compensar impactes i com es pot fer de forma correcta?

En primer lloc hem de dir que hi ha coses que no es poden compensar de cap manera. Hi ha valors naturals que són únics i simplement no s’han de perdre. El projecte no es pot fer.

Però també hi ha valors naturals que sí es poden compensar. Substituir uns recursos naturals o uns serveis ecosistèmics d’un lloc pels d’un altre lloc no molt llunyà pot ser socialment necessari. I, en alguns casos, molt raonable. I que ningú s’escandalitzi. No parlo d’un món ideal. Ni tant sols parlo de la normativa vigent. Vull parlar de la nostra economia concreta, on cada dia s’aproven inversions en projectes que tenen impactes ambientals residuals que ningú compensa; i parlo de la nostra societat real que cada dia ho tolera. Hem de fer alguna cosa. Si volem canviar això, hem de partir d’algun punt.

Com? Exigint garanties. En primer lloc hem d’estar segurs que les avaluacions són fetes per experts independents que quantifiquen correctament els impactes residuals inevitables. I que es verifica la sustituibilitat dels valors naturals involucrats. I no vindrà de més assegurar que el cost de compensar aquests impactes residuals sigui superior al cost d’evitar-los o de restaurar-los en el mateix lloc. I no com ara, que, en la pràctica, els impactes residuals surten gratis.

En segon lloc cal que la compensació financi iniciatives de conservació de total credibilitat i amb les quals no es pugui especular. Catalunya, en aquest punt, té sort. Ho diré sense embuts: el fet de ser pioners en la custòdia del territori ens ofereix unes quaranta mil hectàrees on aquesta compensació donaria uns fruits indiscutibles en termes de biodiversitat, de serveis ecosistèmics i de patrimoni natural. Un munt de territori d’alt valor natural, on els propietaris han obert les seves terres a les accions conservacionistes d’entitats sense ànim de lucre. Aquests contractes de custòdia (que ja convé recollir en un registre públic) són una garantia de primer nivell; i les entitats que els promouen tenen un munt de bons projectes en cartera faltats de finançament.

Per tant, la compensació d’impactes a Catalunya no s’ha de veure com una amenaça, sinó com una oportunitat. A condició que ho fem bé. Oblidem els “bancs”, d’acord, però busquem algun sistema de compensació.

Podem ser més confiats o més desconfiats sobre la capacitat de la nostra administració per fer-ho bé. Però crec que els hem de demanar que ens facin una proposta concreta i que la puguem discutir.

Per acabar, simplement, vull advertir que aquesta opinió no és el resultat d’un debat madur del moviment conservacionista ni de la XCT. El debat en profunditat encara s’ha de produir. Per aquest motiu jo expresso clarament la meva opinió personal: per les ganes d’estimular-lo.

Sergi Marí
Coordinador de la XCT


 
Comentaris
El teu email no apareixerà enlloc
Control Antispam


Últimes Notícies