Inici > actualitat i mitjans > notícies

Titular notícies

Un model català de custòdia del territori?

Dijous 14 Gener 2016 - 14:44

 
En els debats de participació i preparació de la recentment aprovada Llei del voluntariat i de foment de l’associacionisme (Llei 25/2015 de 30 d’abril) es va parlar molt del “model català de voluntariat”. Tant que el preàmbul d’aquesta comença amb el següent:
 
Catalunya disposa d’un teixit associatiu consolidat, sòlid i de gran tradició, que ha constituït part de la seva identitat. Les persones compromeses en l’acció col·lectiva a partir de la implicació en associacions d’índole diversa, amb llur actuació voluntària, lliure i compromesa, han contribuït a la millora constant de les condicions de vida, entesa en tots els seus àmbits, i en el desenvolupament de la societat i la cultura catalanes.
 
Com a practicants de la custòdia del territori només ens hi podem sentir identificats, amb aquestes consideracions. Al cap i a la fi, la custòdia, com a eina de conservació, es basa en la voluntarietat dels acords, encara que no només en el voluntariat com a forma de treball. Un aspecte fonamental és, al meu entendre, que el desenvolupament del moviment per la custòdia al nostre país s’ha basat en aquesta solidesa i tradició del teixit associatiu que esmenta el preàmbul, i que això ha determinat els seus resultats.
 
Però aquest és només el primer factor clau. Penso que hi ha un segon factor igualment important d’un eventual model català de custòdia: la seva pràctica en un marc de concertació público-privada molt ampli i variat. Des del suport econòmic del govern a les activitats de les entitats o el seu suport normatiu a favor del foment de la custòdia, fins la implicació directa d’administracions locals en la pràctica d’aquesta, tenim a Catalunya moltes proves i casos d’aquesta concertació. Sembla evident que el “teixit associatiu” ha trobat en la custòdia una forma de dedicar els esforços de persones responsables (entitats i propietaris) a favor de la conservació. En sentit estricte això es pot fer directament, sense intervenció de l’administració. Però sembla, també, que aquesta darrera ha vist en la custòdia una oportunitat d’estendre i millorar la seva política de conservació amb el concurs col·laboratiu de la població.
 
En tot cas, jo ho considero una fórmula d’èxit. Ni la conservació es pot aconseguir en finques isolades o en indrets particulars, perdent de vista els reptes a gran escala, ni la política pública de conservació podrà assolir els seus objectius sense el compromís actiu de la població. Al final del carrer encara hem de defensar el sentit profund del nostre vell eslògan de pensar globalment i actuar localment.
 
En aquest període polític de redefinició del model de país, crec que és útil reflexionar sobre aquests valors intrínsecs que hi ha al darrera de la solidesa del teixit associatiu català i de la capacitat d’aquest i de les administracions públiques per treballar junts pel bé comú. La custòdia que es fa a Catalunya, en això, és emblemàtica. Tenim sobre la taula de treball amb les institucions públiques coses prou importants per als propers mesos. Citem-ne tres: a) l’aprovació del llibre VIè del Codi Civil català, que contempla i dóna carta de naturalesa al contracte de custòdia del territori; b) l’establiment d’un registre públic d’acords de custòdia que ajudi al reconeixement dels compromisos contrets i n’estimuli la seva qualitat jurídica i l’avaluació dels seus impactes; c) l’establiment de figures de desgravació fiscal que reconeguin l’esforç dels propietaris de custòdia.
 
Al costat de les estructures d’estat, el model català d’implicació directa de la població en els afers de la cosa pública també ha de ser una prioritat. Crec que el segle XXI va cap aquí. I resulta ser una de les coses que sabem fer la gent de la custòdia.


Sergi Marí
Coordinador de la XCT
Més, sobre...: opinió , sergi mari , model català
Comentaris
El teu email no apareixerà enlloc
Control Antispam


Últimes Notícies