Inici > actualitat i mitjans > notícies

Titular notícies

El dret de propietat a Islàndia

Dijous 5 Setembre 2013 - 12:28


Fa uns anys, la companya i amiga dissenyadora d’aquest web em va fer la reflexió següent: “com va començar, això del dret de propietat? va ser un tema de qui tenia el garrot més gros o què?”. Doncs bé, en el cas d’Islàndia la seva història curta i ben documentada ens confirma que la cosa va anar més o menys així; si més no, va anar lligada a les qualitats físiques i a les destreses del propietari, però també en aquest cas d’acord amb la capacitat de gestionar la terra de que cadascú era propietari. Però aquesta no és l’única reflexió interessant que podem obtenir a partir de la forma com els islandesos es relacionen amb la seva terra: anem a veure-ho.

Diuen que els primers pobladors d’Islàndia -entre els anys 870 i 930 d.c.- es van repartir la propietat de la part habitable de l’illa segons diverses regles de convivència. Segons una d’elles, un home podia ser propietari de tota la terra que pogués recórrer en un dia encenent focs visibles entre ells. Islàndia és una terra difícil, bona part de la qual coberta de gel i amb una intensa activitat volcànica, presència de surgències, cràters, aigües sulfuroses, fred, vent i intensa foscor a l’hivern. Per aquells anys, unes 400 famílies s’hi van establir provinents de Noruega i d’altres punts del nord d’Europa, fugint de la sobrepoblació en els seus llocs d’origen; la seva vida era una pura supervivència lligada a la ramaderia, la pesca i el poc conreu possible (sobretot de patata). Les històries d’aquesta època i de fins a principis del segle XI es poden seguir a través de les sagues, relats èpics sobre els conflictes d’honor entre aquestes famílies que es van transmetre de forma oral fins als volts del segle XIII, en què van ser escrites.

Actualment, la població d’Islàndia és de poc més de 300.000 habitants, en una superfície més de tres vegades com la de Catalunya. La major part dels islandesos poden resseguir la seva línia genealògica fins a aquests primers pobladors de l’illa a través del web Íslendingabog (Llibre dels Islandesos). Aquests dos aspectes -poca població i fort arrelament- fan de la islandesa una societat força tancada i endogàmica, aferrada als seus orígens i tradicions. Un curiós exemple d’aquesta idiosincràsia es troba en el dret de propietat, reservat als islandesos i islandeses i fortament limitat per a la resta de persones, d’acord amb l’art. 72 de la Constitució Islandesa. La Llei sobre el dret de propietat i ús dels béns immobles de 1966, acaba de detallar que només podran ostentar el dret de propietat dels béns immobles els i les nacionals d’Islàndia i els que hi tinguin domicili. Per a la resta de persones (cònjuges d’islandesos, societats mercantils formades per estrangers, etc.) s’estableixen diverses regles i possibles autoritzacions.

Una altra gran característica dels islandesos és l’amor per la natura i els valors naturals i paisatgístics del seu territori, un lligam que constitueix un cordó umbilical difícil de trencar entre els islandesos i la seva terra. Gràcies a la seva baixa densitat de població, Islàndia és una illa molt neta -en paraules dels propis islandesos-: poc contaminada, amb aire pur, grans quantitat d’aigua per tot arreu, gran quantitats d’espais lliures. L’amor dels islandesos pel seu país es desprèn, per exemple, de la història de Gulfoss, una cascada d’aigua que és un dels principals atractius turístics de l’illa. A principis de segle XX, una empresa americana va intentar comprar-la amb interès de fer-ne un aprofitament hidroelèctric; el propietari, primer, i la seva filla, més tard, es van oposar durant anys al projecte i van refusar vendre “el seu amic” (textualment, en referència a la natura). Aquesta segona, Sigrídur Tomasdóttir, va amenaçar inclús de llençar-se a la cascada si s’acabava executant el projecte, i d’aquesta manera es va convertir en una heroïna nacional. El projecte es va aturar gràcies a la persistència dels propietaris i, cap a 1975, molts anys després, el Govern islandès va adquirir la propietat de l’espai per donació amb l’obligació de conservar-lo a perpetuïtat en l’estat actual.

La preocupació dels islandesos per la conservació dels recursos naturals ha anat creixent en les darreres dècades. Aquest paradís verge està cada cop més amenaçat per la intensificació del turisme, i també per determinats projectes d’explotació dels recursos naturals com és el cas de la presa de Karahnjukar, un projecte lligat de nou a l’aprofitament hidroelèctric i a l’extracció d’alumini dins un pla marc d’aprofitament dels recursos naturals impulsat pel Govern de l’illa. Aquesta conjuntura ha dividit fortament la societat Islandesa en els darrers anys i ha avivat el debat entre preservació i aprofitament. Dins aquest debat, vull ressaltar una idea molt clarament en la línia de la custòdia del territori que va expressar el periodista Ómar Ragnarsson en la roda de premsa prèvia al macroconcert benèfic de Björk i Sigur Rós a Reykjavik el 28 de juny de 2008: Nosaltres no som els propietaris d’aquesta illa, només som els custodis d’un patrimoni del món que hem de preservar intacte per a les generacions futures*.

L’any 2012, dins el fracassat procés constituent post esclat de la crisi financera a Islàndia, l’art. 34 de l’esborrany sotmès a referèndum pel Consell Constitucional proposava que els drets de propietat dels recursos naturals actualment no propietat de ningú esdevinguessin comuns i propietat perpètua de la nació islandesa; més enllà d’això, la proposta consistia a establir un dret específic de propietat dels recursos naturals que inclou la responsabilitat de protegir-los i gestionar-los segons l’interès de tots els islandesos.

(*) extret de XAVIER MORET Islàndia, l’illa secreta. BRAU edicions. 2010.

Comentaris
El teu email no apareixerà enlloc
Control Antispam


Últimes Notícies